El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) acaba de publicar l’enquesta Postveritat i teories conspiratives, un estudi que posa de relleu la magnitud del fenomen de la desinformació i el seu impacte, especialment entre la població més jove. 

La desinformació ha existit sempre, i sempre s’ha usat políticament. Els Estats Units i els seus aliats van envair l’Iraq perquè se suposava que Sadam Hussein tenia un arsenal d’armes de destrucció massiva (2002). José María Aznar, el president del govern espanyol, assegurava al periodista Ernesto Sáenz de Buruaga: “Pot estar-ne vostè segur; i totes les persones que ens veuen. Estic dient la veritat. [El règim iraquià] té armes de destrucció massiva”.

El 1894, l’oficial jueu de l’exèrcit francès Alfred Dreyfus va ser falsament acusat de traïció per haver passat secrets militars a l’Alemanya enemiga. La premsa i les autoritats van engegar una campanya de desinformació contra ell. Més tard es va demostrar la seva innocència, i el cas va revelar el poder dels mitjans per manipular l’opinió pública i fomentar l’antisemitisme.

Tot hagués quedat en un apunt històric si no fos perquè el periodista Theodor Herzl, que va cobrir l’afer Dreyfus per a un diari austríac, va quedar profundament impressionat per les manifestacions antisemites a París. Herzel va arribar a la conclusió que els jueus mai estarien segurs a Europa i que necessitaven un estat propi. Al llibre Der Judenstaat (L’estat jueu) assentava les bases del moviment sionista modern, que aspira a crear un estat jueu a Palestina.

També tenim casos com l’esfondrament del vaixell de guerra nord-americà USS Maine al port de l’Havana, la invasió extraterrestre que Orson Welles va emetre per ràdio als anys 30 o el ministre de propaganda del règim de l’Alemanya nazi, Joseph Goebbels, que va convertir els mitjans en una eina de manipulació.

Què ha canviat?

Les xarxes socials expandeixen les notícies falses d’una manera que sembla imparable. Són més ràpides, arriben a més gent i tenen uns efectes més immediats que el que hem viscut fins ara. A més, s’ha democratitzat la manipulació. Ja no cal un gran grup mediàtic o un estat. Qualsevol persona amb un mòbil pot fer córrer fake news. 

Segons l’estudi del CEO, la facilitat en produir i difondre informació, accelerada per les xarxes socials i els algoritmes, complica la distinció entre veritat i mentida, i deixa entreveure un escenari cada cop més difícil per als canals tradicionals i per a la confiança ciutadana.

També assenyala que, tot i que més de la meitat dels joves s’informa a través de xarxes socials, només un 32 % considera aquests canals com a mitjans fiables. 

En aquest escenari, els professionals de la comunicació tenim una responsabilitat enorme. Des de les agències, les relacions públiques o el màrqueting, contribuïm cada dia a modelar el relat públic i a influir en la percepció col·lectiva. Això ens obliga a actuar amb criteri, transparència i un compromís ferm amb la veracitat.

No tot s’hi val per aconseguir visibilitat, clics o engagement. En temps de postveritat, la credibilitat és el valor més preuat, i més fràgil, que tenim.

La veritat no és només una qüestió ètica; és una eina professional essencial. Si la perdem, també perdem la confiança, i sense confiança, la comunicació deixa de tenir sentit.