És sabut de tothom que, en la comunicació oral, la veu juga un paper fonamental en la manera com ens expressem i connectem amb els altres. La nostra veu també diu coses. Més enllà de les paraules que escollim, el seu so pot influir en com els nostres missatges són rebuts i fins i tot percebuts.

Tothom ho sap, cert, però sovint encara no li prestem prou atenció o pensem que és una tonteria entrenar la veu amb exercicis d’entonació, de control del ritme o de vocalització per treure’n el millor profit a l’hora de parlar en públic, que això només ho fan els professionals del món de l’espectacle. 

M’ha vingut al cap ara que escoles, instituts i universitats acaben d’engegar el nou curs acadèmic i, gairebé de manera instintiva, al costat del desig que tot li vagi bé, he recomanat a una neboda que s’estrena com a mestra que no descuidi la seva veu, per protegir-la de la fatiga i el desgast, però també per aprofitar tot el seu potencial. 

L’Organització Internacional del Treball considera el personal docent com un dels principals col·lectius professionals que tenen la veu com a instrument de treball. Els és una eina bàsica per relacionar-se amb el seu públic més destacat, l’alumnat, i aconseguir transmetre’ls adequadament informació i coneixements, més enllà de metodologies i noves tecnologies.

I és que una veu atractiva, clara i expressiva pot fer que un discurs sigui més memorable i convincent. Per això insistim en que, quan ens preparem per a una intervenció pública, ja sigui una conferència, la conducció d’un acte o per fer de portaveus d’una empresa o institució, no podem deixar de tenir en compte la nostra veu. No és només el que diem, sinó com ho diem el que determina que les paraules tinguin un sentit o un altre. 

Com ho podem preparar? Tres exercicis molt bàsics que no ens hauria de fer vergonya practicar un cop tinguem clar què volem dir:

1. Assajar la pronunciació. Practicar la dicció i l’articulació. Per més que ens faci riure, ens hi pot ajudar llegir en veu alta a diferents velocitats, recitar embarbussaments o parlar amb un llapis o similar entre les dents, per exemple.
2. Controlar el ritme i l’entonació. La monotonia avorreix. És important presentar a una velocitat adequada els missatges que emetem. Si anem molt ràpids, no vocalitzarem correctament i el missatge perdrà efectivitat. Si anem massa poc a poc tota l’estona, el nostre missatge serà poc àgil i farà badallar. Cal combinar les dues velocitats i adaptar-les a cada moment del discurs, i sobretot al missatge que es vol reforçar. I s’ha de comptar també amb els silencis, les pauses. D’una banda, per no quedar-nos sense aire, i de l’altra, per generar expectativa, per cridar l’atenció sobre una dada o per separar les diferents parts de l’exposició. No tots els silencis són iguals. Ah! I està clar que sempre cal adequar la nostra veu a l’audiència i al context. Però pel que fa al volum, el que segur que no fa falta és cridar. 
3. Enregistrar-nos i escoltar-nos, per veure si sona com volem i, molt recomanable, fer-ho escoltar a algú altre perquè ens digui amb tota franquesa quines sensacions li genera. I essent fàcil com és avui dia amb els mòbils, si ens podem enregistrar amb imatge, millor encara. Perquè podrem comprovar més bé si aconseguim naturalitat, si som nosaltres quan parlem i no estem sobreactuant. Es tracta de fer-ho amb el nostre estil propi. Cada persona té una manera diferent de parlar, i és important que cada orador imprimeixi el seu segell personal en les seves intervencions. No cal copiar ningú.

I per acabar, tres recomanacions també molt bàsiques per tenir sempre presents: preparació, preparació i preparació.