Migdia del dissabte 30 de novembre. Dinem en un restaurant de cuina casolana que és ple a vessar d’un públic ben divers. Hi ha parelles, grups d’amics de més de 50 anys, grups de joves de menys de 25 i també famílies amb fills petits que encara necessiten trona i d’altres amb fills d’entre els 8 i els 14 anys, si no m’erro. Són unes 16 taules les que puc observar des d’on ens trobem i us haig de confessar l’impacte de la foto que em surt: només hi ha conversa en 5 taules, que no són pas precisament les de les famílies amb fills; a la resta de taules, tothom “conversa” amb el mòbil, convertit gairebé en una extensió dels braços dels comensals que, tant és l’edat, no abandonen l’aparell en cap moment, ni tan sols per posar-se el menjar a la boca o per alçar la vista i veure qui arriba a la taula del costat.

En absolut pretenc fer cap estudi científic ni cap anàlisi social, però confesso que mai com dissabte aquesta imatge, que ja sé que cada cop és més habitual, m’havia esgarrifat tant. No sé si és perquè soc xerraire de mena, o perquè soc de les que sempre saluda quan entra als llocs –encara que a vegades et mirin com si fossis extraterrestre–, o perquè crec fermament en el valor de la conversa presencial i de la interacció personal, o, senzillament, perquè estic feta a l’antiga, si voleu, que em fa patir que la tecnologia s’acabi “menjant” l’ésser humà.

No hi ha dubte que la tecnologia ens ha facilitat unes eines i unes possibilitats de comunicació excepcionals –que, per posar només uns exemples, ens van salvar de l’aïllament comunicacional durant la pandèmia i que van ser un motor potentíssim de connexió i organització entre les persones durant el terrible episodi de la DANA davant la inoperància de les autoritats–, però a vegades fa la sensació que ara que estem més comunicats que mai, també estem més “incomunicats” que mai. 

De debò que no tenim res a dir-nos quan compartim taula? De debò que fem els treballs de classe en equip –a la classe!– intercanviant missatges per xarxes en lloc de parlar-ho directament amb els companys? De debò que ens enviem centenars de whatsapps, però ens costa trobar una estona per quedar i fer un cafè? De debò que ens és més fàcil tenir el nen o la nena connectat a la pantalla a l’hora de dinar o de sopar que parlar-hi? De debò que no ens fa res fotre’ns de lloros o estampar-nos contra un fanal o un semàfor perquè no podem tenir el mòbil quiet a la butxaca mentre anem pel carrer? De debò que ens estimem més enregistrar imatges de qualsevol espectacle al que assistim per penjar-les a les nostres xarxes i demostrar que hi hem anat en lloc de gaudir-lo en directe? De debò que, com a organització, sovint focalitzem la comunicació en les eines i continguts que tenim per comunicar, però ens oblidem de les persones, com explicava en Jordi Martínez en el seu post La importància d’un ‘què tal’?

M’agradaria poder dir que m’ho he inventat, però no.

L’Helena Guasch Gibert, llicenciada en Filologia catalana, màster en educació i TIC (e-learning) i reconeguda amb un premi Baldiri Reixac per la seva tasca pedagògica, fa a [In]Comunicats. La [re]evolució de la paraula en l’era digital (Pagès Editors, 2024), obra guanyadora del Premi d’Assaig Josep Vallverdú 2023, una “reflexió oberta, lliure i personal” que us recomano sobre el llenguatge “en aquests temps de transformació social, tecnològica i lingüística en què la comunicació humana ja no s’entén sense els dispositius digitals”. Entre altres coses, es pregunta com evolucionarem com a espècie, “tenint present que el nostre progrés ha anat estretament lligat al desenvolupament del llenguatge”, o quins seran “els patrons lingüístics que es faran servir en una societat que ha escollit els dispositius digitals com a centre i com a motor comunicatiu”, o si algun dia “arribarem a substituir la paraula per uns altres mecanismes de comunicació” i, sobretot, “quin model de llengua estem creant per als nostres joves i infants nascuts digitals que viuen la vida des de la pantalla del mòbil”. 

Perquè la vida és fora de les pantalles.