A les dificultats actuals per gestionar la comunicació de les organitzacions cal afegir una nova realitat, la pròpia crisi del periodisme. D’una banda, el periodisme està perdent rellevància, influència i notorietat i s’està diluint. I, d’altra banda, la seva funció com a transmissor de la realitat  i com a veritable intermediari entre les empreses i institucions i entre aquestes i la societat està qüestionada.

El periodisme actual s’ha deixat arrossegar majoritàriament per tendències i models d’activitat que posen en risc molt seriosament el seu futur. Així, la nova realitat del periodisme inclou problemes com:

• Les xarxes socials s’han convertit en una font d’informació per als periodistes, sense tenir en compte ni la seva veracitat ni la seva fiabilitat.
• El periodisme intenta difondre continguts amb la mateixa velocitat que els difon la societat i això comporta que la informació, en la majoria d’ocasions, ja no es verifica, es difon.
• En els últims anys s’ha consolidat la tendència a utilitzar a qualsevol com a font d’informació, sense tenir en compte el seu coneixement, la seva credibilitat o la seva representativitat. El ciutadà anònim ha acabat per substituir les fonts oficials.
• S’han inventat eufemismes per no haver de reconèixer els dèficits de la professió. S’estan normalitzant expressions com postveritat o fake news en un intent de no reconèixer que la filtració i difusió de notícies falses en els mitjans de comunicació és un problema exclusiu dels propis mitjans de comunicació.
• Els models de finançament actuals de molts mitjans de comunicació obliga a la generació de continguts informatius al servei dels clients i no dels lectors i això deriva al mateix temps en una clara pèrdua d’independència.
• La precarització de la feina del periodista comporta manca d’interès i falta de qualitat.
• Les tècniques de posicionament de continguts en l’àmbit digital i la utilització de sistemes robotitzats per a la seva elaboració comporta la pèrdua de qualsevol criteri i ètica en l’elaboració d’aquests continguts informatius.
• La necessitat de sobresortir davant la resta de mitjans de comunicació i fins i tot de xarxes socials, obliga el periodista a desvirtuar continguts informatius fins al punt de modificar-los totalment per ser més atractius, independentment de si deixen de ser fidels a la veritat o no. Proliferen els titulars sense vincles amb la informació que contenen les notícies.
• S’està consolidant el criteri de confondre periodisme d’investigació amb la simple difusió de dossiers anònims, prescindint del concepte d’interès de qui els filtra i de si són veraços o no.
• Persisteix la manca total d’autocrítica en la professió i segueixen abundant la defensa corporativa davant aquestes noves realitats.

És evident que aquests models periodístics tenen poc a veure amb l’ètica i la professionalitat que hauria de caracteritzar al periodisme i, en canvi, estan ocasionat un dany irreparable a la professió. Potser seria més fàcil començar a parlar de postperiodisme per definir aquesta nova situació, on el periodisme s’ha vist clarament desbordat pels nous hàbits i tendències que molt probablement acabaran enfonsant molts mitjans de comunicació.

Això no vol dir que després d’aquest postperiodisme neixi un nou periodisme que recuperi part dels atributs innats de la professió. Esperem que sigui així.