Ara fa uns dies em vaig trobar amb una directora de comunicació que, amb cara d’esgotament, em va explicar que estava desbordada, que no arribava a tot i que feia mesos que volia asseure’s a redactar el pla de comunicació, però que no atrapava la feina i no trobava el moment per posar-s’hi. 

Em deia que se sentia a punt del col·lapse: que el mòbil no parava de sonar, que passava d’una reunió a l’altra amb el correu obert tot el dia, que tenia la sensació d’estar en tots els fronts, que les urgències li ocupaven tota l’agenda i el mig i llarg termini només existien com una llista de “ja ho faré quan tingui una estona”. 

Segurament, moltes i molts dircom us identificareu amb aquesta sensació de no arribar a tot que amenaça en convertir-se en la vostra normalitat, però no esteu sols. Síntesi fa més de 30 anys que acompanyem directors i directores de comunicació i hem vist que, quan el dia a dia ho tapa tot, és quan el nostre suport és més valuós.

En aquests casos, la nostra feina sempre comença per una cosa tan aparentment senzilla com posar ordre. Parar, mirar el conjunt i ajudar a discriminar què és realment important, què ve donat per inèrcia i què, potser, ja no caldria seguir fent. No es tracta de fer grans revolucions, sinó de recuperar criteris: per què fem el que fem?, què aporta?, a qui serveix?, on volem arribar?

Al mateix temps, sabem que el que més costa de trobar és temps per pensar. Per això procurem crear condicions perquè el dircom pugui aixecar el cap de les urgències i tornar a connectar la comunicació amb els objectius de l’organització. Aportem mirada estratègica, ajudem a ordenar idees, a prioritzar línies de treball, a donar forma a aquell pla de comunicació que fa mesos que ronda pel cap, però que no acaba de sortir. 

L’altra peça clau és la mirada externa. Des de dins és molt difícil veure algunes coses: inèrcies que resten energia, canals que ja no tenen sentit, missatges que no acaben de quadrar amb el que l’organització diu que vol ser. Des de fora podem fer de mirall       —amb proximitat, però amb honestedat— perquè la comunicació no perdi el fil de la reputació, del context i dels públics als quals es dirigeix.

Quan tot això passa —quan hi ha una mica més d’ordre, una mica més d’espai per pensar i una mica més de perspectiva— la comunicació deixa de ser només una cadena d’urgències i torna a estar al servei del projecte de l’organització. I el dircom comença a deixar enrere aquesta sensació d’estar sempre sobrepassat per poder exercir amb més calma el seu rol estratègic.

Si creus que t’aniria bé tenir algú al costat per fer aquest pas, a Síntesi hi som per parlar-ne amb calma i veure, plegats, com et podem ajudar.