Hi ha paraules que no diuen res. O millor dit: diuen coses, però no ens fan veure res. I quan no veiem res, no sentim res i, per tant, no recordem res.

Vivim envoltats de conceptes com “desenvolupaments sistèmics”, “sinergies operatives”, “transferències de coneixement”, “projectes d’intercanvi intergeneracional”, ”implementació d’accions d’integració comunitària” i altres per triar i remenar. Són tècnicament correctes. I comunicativament, un autèntic desastre.

Recreem-nos en un exemple: “Impulsem un projecte d’intercanvi intergeneracional”. Què vol dir exactament? ¿Quina imatge genera aquest concepte en el cervell de qui ens escolta? En el meu no en genera cap ni una. 

En canvi, què tal si hi afegim o ho substituïm per: “Cada dijous, nens i nenes de la nostra escola se’n van a la residència d’avis a escoltar com els expliquen contes de quan no hi havia ni mòbils, ni teles, ni ràdios. I després, ells i elles ajuden els avis a fer anar els mòbils”.

O, encara millor: “Cada dijous, la Maria, que en té 85, li costa caminar i té la família als Estats Units, somriu d’orella a orella quan veu entrar per la porta al Hassen, que l’abraça i li demana que li torni a explicar aquell conte del veí que li volia robar d’amagat els sacs d’olives del seu garatge”. Què passa de cop al nostre cervell? Al meu, que estic somrient imaginant-me el veí enxampat per la Maria.

Tampoc cal anar tan enllà, segurament. Però com a mínim podem fer un passet endavant. Quan diem que “hem activat un protocol d’acompanyament emocional”, podem explicar que “a l’escola, si fa dos dies que no has vingut a classe, algú et truca per saber si estàs bé”. O si aprovem un “pla d’optimització de recursos”, podem explicar que “apagarem els llums dels despatxos buits i deixarem d’imprimir la memòria anual”.

Des del punt de vista comunicatiu, generar imatge és bo per tres motius fonamentals.

• Perquè activa l’atenció. Les escenes concretes obliguen el cervell a simular allò que està passant. I per fer-ho, es connecta.

• Perquè facilita la comprensió. Els conceptes abstractes requereixen esforç per entendre’ls. Les imatges concretes no.

• I perquè genera record i emoció. No recordem que una organització va implementar un “pla estratègic de cohesió”. Recordem que van decidir que cap nen dinaria sol al menjador.

El nostre cervell està programat per retenir històries, cares, accions concretes. No reté categories conceptuals.

Per tant, quan escrivim o parlem, preguntem-nos si el que estem dient es podria convertir en una imatge. Si la resposta és no, probablement encara estem en el terreny de l’”abstractisme”. I si ens hi quedem, comunicativament haurem perdut una oportunitat de connectar. Una llàstima.