A les classes que feia a futurs periodistes i comunicadors sempre els deia que el seu futur no hauria de ser als mitjans de comunicació; entre altres coses, perquè són milers els llicenciats en periodisme que s’incorporen cada any al mercat nacional i molt pocs els que veuran acomplert el seu somni, atesa la situació desesperada i real dels mitjans. Aquí, les universitats són poc honestes i transparents perquè deixen que els alumnes s’il·lusionin amb unes perspectives que mai es compliran.

Els deia que, probablement, hauria d’haver-hi un gran futur com a periodistes en redaccions d’empreses ja que, si les organitzacions o les corporacions volen aconseguir arribar als seus públics, generar confiança i generar coneixement, tard o d’hora hauran de fer el salt a generar continguts d’interès i de valor afegit, i no aquells centenars de continguts que s’acosten molt a la mera publicitat.

El gran canvi en el món de la comunicació radica en el fet que, com a ciutadans, hem deixat de consumir mitjans de comunicació per consumir únicament continguts, independentment del canal on s’emetin i, molt sovint, fora del seu canal d’origen. Whatsapp n’és un exemple. Segurament avui és el principal mitjà de comunicació del món, on més gent s’informa, conjuntament amb YouTube o TikTok.

Les companyies, les empreses, han de competir amb múltiples generadors de continguts, és a dir, amb qualsevol ciutadà, i avui aquestes mateixes empreses pateixen la quota més baixa de credibilitat de la seva història. Per això és important recuperar terreny, construir espais informatius que generin interès, que s’allunyin dels missatges marketinians o publicitaris i que aconsegueixin traslladar valor afegit als diferents públics de cada organització. I la millor manera de fer-ho és crear veritables redaccions de periodistes que tractin la informació empresarial amb recursos i criteris periodístics i que emetin aquesta informació a través dels diferents canals corporatius, ja sigui una xarxa social, una web o una newsletter.

El problema de les direccions de comunicació, a més de segmentar erròniament la comunicació, és que s’han dotat d’equips que són mers gestors de mitjans, però que no són capaços d’elaborar continguts de valor que generin un veritable interès en els seus públics. Hem confós el community manager amb el que hauria de ser un periodista, un cap de redacció o un editor, i això aplicat a la multiplicitat de missatges, ja siguin escrits o audiovisual.

Reivindiquem també el periodisme en el si de les empreses per aconseguir un salt qualitatiu en la comunicació corporativa o quedem-nos com estem, lamentant-nos contínuament de la pèrdua d’engagement, de seguidors, de confiança o de credibilitat. El periodisme té futur si el sabem incorporar.