En major o menor mesura, tothom que ens dediquem a la comunicació coincidim en la pèrdua d’eficiència de les notes de premsa. Per què? Doncs perquè diàriament s’emeten milers de comunicats dirigits als mitjans de comunicació que no arriben enlloc pel simple fet que o bé no són interessants o bé són impossible de gestionar justament per la gran quantitat que se’n reben. Perquè ens fem més o menys una idea, alguns mitjans de comunicació, especialment els sectorials, afirmen que cada dia reben prop de 2.500 notes informatives, i alguns periodistes confessen que les seves bústies d’e-mail queden col·lapsades també cada dia perquè poden arribar a rebre fins a 800 comunitats al seu compte personal. Resultat? Ja ni obren els correus! I alguns mitjans han vist la possibilitat de negoci i cobren un tant fix per garantir que aquella nota serà publicada a les seves versions digitals.

Només hi ha dues explicacions per continuar mantenint aquesta bogeria i fent que alguns gabinets de comunicació vagin de bòlit produint notes de premsa. La primera és que molts equips directius segueixen enganxats al clipping com a únic canal per alimentar la reputació de les seves companyies. Si els directius volen veure diàriament el clipping, s’ha d’alimentar. I l’única manera que molts saben fer-ho és generant notes i més notes per omplir els resultats de cada matí i satisfer la classe dirigent que es pensa que així la reputació de les seves organitzacions queda garantida.

La segona explicació la trobem en els objectius que es marquen moltes direccions de comunicació: és més fàcil justificar la feina fent notes de premsa que gestionant veritablement la reputació perquè, al cap i a la fi, encara ningú no ha trobat la formula real de mesurar la reputació d’una empresa.

La qüestió és que seguim inundant els mitjans de notes de premsa –la majoria de les quals no passarien un examen de primer de periodisme– perquè és la manera fàcil que tenim d’auditar la nostra feina. I ja sabem que generar continguts de valor afegit, crear canals propis interessants pels nostres públics i gestionar de manera directa els nostres interlocutors és més difícil que encarregar un comunicat que podem ensenyar a la direcció general per tal que el validi, el guixi, el modifiqui i acabi fent un bunyol (amb la inestimable participació dels departaments jurídics, que són experts en malmetre notes de premsa).

Tristament, aquest segueix essent el dia a dia de la comunicació corporativa per a moltes companyies i per tant, diguem el que diguem, estem molt lluny de gestionar la comunicació o de fer comunicació. Per desgràcia, la literatura ha anat molt més ràpid que la realitat. Sabem molt de comunicació, però en sabem poc de posar-la en pràctica.