Al diccionari de la RAE trobem fins a onze accepcions diferents de la paraula ‘comunicar’. Si busquem ‘comunicació’, es redueixen a nou. D’aquestes nou, n’hi ha una que m’interessa en particular: “Transmissió de senyals mitjançant un codi comú a l’emissor i al receptor”. 

Encara que en l’actualitat la majoria interpreta que aquest codi és l’escriptura o la parla, en les primeres albors de la humanitat la comunicació era no verbal… Una comunicació que s’ha mantingut i ha anat evolucionant fins els nostres dies. Però tot i això, no li donem la consideració i el valor que mereix al fet que tot el que fem, no només el que diem o escrivim, també implica comunicació.

Als anys 60, el psicòleg Albert Mehrabian va establir la hipòtesi que l’efecte emocional d’un discurs només depenia en un 7% del seu contingut, en un 55% del llenguatge corporal i en un 38% de la veu. És a dir, el missatge no cala en el nostre interlocutor i oient principalment pel que estem dient sinó per com ho estem dient, i això em remet a una frase, a bastament coneguda, de l’austríac Peter Drucker, considerat el pare del management modern: “El que és més important en comunicació és escoltar allò que no es diu”. 

Moltes vegades allò que no es diu, diu més que allò que es pronuncia, s’escriu o plasma en qualsevol suport. Un gest, una pausa, un silenci, una postura, una mirada… envien una sèrie de senyals que són interpretats pels qui estan amb nosaltres. Estan carregats de significat i transmeten molt. I és per això que, amb tota probabilitat, la comunicació no verbal és amb la que més podem aprendre sobre el nostre interlocutor.

És una cosa que de manera inconscient tots hem anat aprenent al llarg de la nostra vida. A quants de nosaltres, quan érem petits, una sola mirada del nostre pare o de la nostra mare ens indicava que havíem de parar de fer el que estiguéssim fent perquè no agradava o no estava bé? Quantes vegades t’ho has dit tot sense paraules amb un amic o amb la teva parella; només amb un gest, amb una expressió de la cara o amb una mirada? En la meva carrera professional, per exemple, quan entrevistava algú, l’actitud de l’entrevistat, el to de les seves respostes, la seva postura, les seves mirades i els seus silencis ja m’indicaven si en trauria suc o acabaria essent una entrevista més.

I per què és tan important la comunicació no verbal? Doncs perquè, com a comunicadors, hem de tenir molt clares les necessitats del nostre interlocutor, i el llenguatge no verbal ens permet conèixer i saber més de l’altre. Això ens ajudarà a ajustar al màxim les nostres propostes i missatges, amb la qual cosa augmentaran les probabilitats d’èxit. Perquè les persones estem més disposades a confiar en el nostre interlocutor si el missatge parlat i el no verbal coincideixen, i, per contra, si les paraules i els senyals no verbals no coincideixen, de seguida dubtem de la fiabilitat o competència de l’altre.

Tinguem-ho en compte!