No. No hi ha secrets al segle XXI. I, si no, que li preguntin a Piqué. O a la vicepresidenta del Parlament Europeu Eva Kaili, destituïda en saber-se que formava part de la xarxa de suborns – secrets i amagats – per poder fer el Mundial de futbol a Qatar.

 O a uns altres parlamentaris, els catalans, que van haver d’eliminar les anomenades llicències per edat després que es publiqués aquesta realitat en un article del diari Ara.

Tenim casos a cabassos, i segur que als qui llegiu aquest article us en ve més d’un al cap.

Per això, una de les claus de la comunicació avui és actuar, treballar, escriure, parlar i fins i tot pensar sent conscients que tot es pot saber. Que allò que escrivim a corre cuita i sense pensar gaire en un whatsapp, o en un correu electrònic, pot ser reenviat, explicat i publicat a qualsevol altre lloc. Que allò que fem, les decisions que prenem, difícilment les podrem ocultar. 

I, sota aquesta premissa, en podem deduir una altra que segur que ens pot ajudar:

Tot allò que no es pot explicar, no es pot fer

Amb les excepcions òbvies, però, com a regla general, les empreses i les institucions han de saber que tot allò que fan comunica, parla d’ells, i parla més que les paraules que diuen, escriuen o plasmen en imatges i campanyes. 

Per això, abans d’actuar, és clau que pensin, que pensem: “I això, ho podria explicar als meus companys d’equip? Als meus clients? Als proveïdors? Si ho explico, lliga amb els valors que he dit que practicaria? Amb com he dit que seria?”.  Si la resposta és “sí” –encara que l’explicació sigui complexa –, endavant! Podem agafar l’altaveu i comunicar-ho explícitament, o simplement no dir-ne res i estar tranquils sabent que, si apareix a qualsevol lloc, podrem explicar-ho. En cas que la resposta sigui “no”, que no ho podrem explicar perquè ningú ho entendria, doncs simplement no ho podem fer. 

Així de fàcil. Així de transparent.