Quico Sallés és periodista especialitzat en crònica política i, els últims anys, també en crònica judicial. La seva carrera professional va començar a la Cadena SER a Osona i actualment treballa al diari digital El Món. Ha publicat dos llibres i ens ha explicat que ja està preparant el tercer… El preocupa especialment la relació “pornogràfica” que existeix entre el periodisme i les fonts –polítiques, policials, judicials o institucionals–, el nivell cultural dels polítics, i que els periodistes, sovint, no tinguin cura del llenguatge. Està convençut que sempre hi ha hagut fake news, però diu que ara estan més controlades que abans gràcies al que ell anomena “periodisme ciutadà” i que contraposa al periodisme “concertat”, fent referència a la dependència de l’Ibex o dels diferents governs.

Podeu escoltar el capítol sencer amb Quico Sallés aquí:

Anar a descarregar

Has publicat dos llibres…

Bé, si se’n pot dir llibres. Escrits en una nit… Jo crec que són una crònica llarga. Em va enredar l’editor. Em va dir què li interessava i li vaig fer un esborrany entre el vol a Berlin i la nit a Berlin, que me la vaig passar escrivint. I de cop i volta m’envia un contracte que el volia publicar.

I el Catalunya zona zero també en una nit?

En una nit no, però gairebé… Ens el vam “pelar” en tres nits. És que jo faig fast food, no faig llibres i coses d’aquestes. Això ho deixo pels llestos. I ara també m’ha “liat” per una altra cosa. I aquest sí que tinc ganes de fer-lo…

Ja veig… Operació Catalunya. Aquest trigaràs una mica més…

Sí, amb aquest sí. Aquest, un anyet ben bo. 

Ja l’has començat?

Bé, m’han obligat a començar-lo. El jutge García-Castellón m’ha reclamat àudios i articles nostres. Les querelles que estan als jutjats de Madrid, totes, aporten articles nostres, i amb això estem… a l’expectativa.

Jo t’he presentat com a periodista polític i t’has passat a judicial… Bé, o potser la política s’ha judicialitzat…

Exacte. La política s’ha judicialitzat. I ara faig judicial, interior i seguretat.

I com et vas agafar aquest canvi? Hi ha similituds entre el periodisme polític i el judicial?

No té res a veure. Aviam, tot és periodisme, però hi ha una diferència fonamental: als polítics els agrada sortir als mitjans i als jutges, no tant. 

Però tot és periodisme local. Jo vaig començar a SER Osona i m’ho vaig passar molt bé. Una cosa que et dona el periodisme local és el que és el periodisme; és a dir, anar als llocs, conèixer la gent, assabentar-te del que passa i explicar-ho d’una manera ràpida i fer la foto.

I tant és que sigui judicial com polític.

Exacte. Cada departament té els seus escenaris, els seus protagonistes, els seus perquès. El que costa és entrar i fer-te una mica la idea de la descripció de la biosfera, però has de fer el mateix. Has de jugar en diferents escenaris, però no deixa de ser el mateix. Igual que el que fa esports o que el que fa cultura. 

Però és clar, si vens de l’escola del periodisme local, que és el millor i el més difícil de fer, perquè és el més controlat, l’algoritme que tu apliques per fer la feina et facilita molt les coses. 

Per tant, tot i que és el més controlat, no diries que és desagraït el periodisme local…

No, en absolut, al contrari. És divertit i crec que és el de més qualitat, precisament perquè és el més controlat. Posem exemples. Si tu fas una notícia sobre el ple de Manlleu o de Roda de Ter, el més factible és que et trobis un regidor al bar, o et trobis algú del públic, o de l’oposició, o del govern; aleshores és un foc creuat triangular. És a dir, has de tenir molta cura del que estàs explicant perquè, a més, et dirigeixes a un públic que coneix els fets. D’això me n’adono molt. Quan tu mires una notícia al TN sobre, posem per cas, un homicidi a les Borges Blanques i ho has viscut i saps d’on és la família, etcètera, quan t’expliquen la peça al TN dius “això no és ben bé així”; en canvi, si la mateixa notícia es publica a un mitjà local, segurament la persona de les Borges Blanques té el teu contacte o coneix algú que el té i t’ho esmenarà. 

Per tant, quan dius controlat vols dir que t’obliga a ser més curós…

Exacte. Fins i tot et pots trobar amb una situació tan absurda com la que vaig viure un dia dels Sants Innocents. Vam inventar-nos que al pantà de Sau hi havia un cocodril femella que havia posat ous. Vam fer tot el muntatge, fins i tot amb un company de Ràdio Manresa que es va fer passar per veterinari. Em va trucar Televisió Espanyola per aquest tema…

O sigui, vau ser els pioners de les fake news del periodisme local.

Jo crec que les fake news han existit tota la vida i, gràcies a déu, les fake news ara són menys.

Però si hi ha la percepció que han proliferat!

Jo crec que no. O sigui, n’hi ha més, però estan més controlades. M’explico. Nosaltres vam anar a la guerra d’Irak per una fake new, la guerra de Cuba va ser una fake new. Hi ha centenars de notícies que han canviat la història que eren una manipulació a través de la cultura de masses. Ara és molt més difícil fer això. L’últim gran exemple el tenim en la Guerra d’Ucraïna. Ara les notícies es neutralitzen. El periodisme ciutadà permet que aquell que és receptor de la informació també sigui crític d’aquesta informació en tant que la viu. 

Abans era notícia el que decidia el director de La Vanguardia o de El Periódico o del que fos. Ara les notícies també les decideixen els lectors. És a dir, si l’1 d’Octubre no hi hagués hagut votants a les escoles amb un telèfon mòbil penjant tuits, stories a Instagram i al Facebook i Whatsapps i Telegrams, t’asseguro que aquí no hauria passat res i la versió que hauria quedat és la que explicaven l’ABC, el Mundo o TVE, que feia documentals sobre la pesca de la truita. 

Qui fomenta l’esglai per les fake news? Els qui han perdut el monopoli de la informació. O sigui, els grans grups han perdut el monopoli de la informació i es dediquen a criticar els diaris digitals, les xarxes socials, els pòdcasts, etc.

La vida ha canviat, sortosament. Portem tota la cultura de masses manipulats. I consti que no dic que nosaltres siguem els bons i els altres els dolents. Tothom defensa els seus interessos, però les lliçons de periodisme i de fake news per part de la premsa “concertada” sobrarien.

Aquest tipus de periodisme, es critica pel format (digital) o perquè vol ser diferent del “concertat”?

S’uneixen les dues coses. És a dir, efectivament el format els inquieta perquè és un format que permet immediatesa, és més barat, més entretingut, no tens els marges i l’encotillament del paper i, a més, per a mi, el gran valor que tenim, és la interacció amb els lectors, que és un tresor. És com tenir una bústia de suggeriments permanent que t’ajuda a millorar el producte en tots els sentits, fins i tot ortogràfics. 

Ser un mitjà digital no necessàriament significa ser un mitjà “comunista” ni de bon periodisme. El bon periodisme es fa en paper, en digital, en ràdio, en tele… El que sí que és cert és la pèrdua d’aquest monopoli d’aquells que decidien una portada. Ara ja no és així, les notícies les pot decidir tothom. 

En definitiva, el periodisme no és altra cosa que anar als llocs, assabentar-te més o menys del que passa, explicar-ho el mes ràpid possible i fer una foto. La resta és literatura. Sembla fàcil, però no ho és.

Tan senzill i, alhora, tan complicat…

Exacte, i a més sempre tens diferents versions. Jo estic al carrer tot el dia. Per què puc estar al carrer tot el dia? Perquè darrere tinc una redacció que em situa, m’endreça, em diuen per on van les coses, etc.

Aleshores, encara que no ho sembli, et deixes dirigir?

I tant! Sempre has de fer cas de la gent que té la visió panoràmica de tot. Es tracta de fer periodisme en xarxa.

Al llarg de la teva llarga carrera professional, segur que t’has hagut de relacionar en més d’una ocasió amb directors de comunicació, caps de premsa, de protocol… Com és aquesta relació?

En algun cas és la desitjable, però en d’altres no. 

Jo crec que s’ha comès un error, sobretot en el periodisme polític, que és que els partits polítics tenien un mal costum, que era agafar gent molt jove que venia d’una certa militància i els posaven a comunicació i premsa. O també hi posaven gent jove que havia fet poc carrer, que no havia estat mai en un mitjà, i això es nota molt. Jo sempre dic que un bon cap de comunicació tracta igual un becari que a un professional que porta quaranta anys a l’ofici. I tothom sap les regles del joc i la feina que li correspon.

I quan no passa això, per què és? A què es deu? 

Doncs, en la majoria de casos s’explica perquè la informació política s’ha convertit en un relat. Els diputats no parlen si abans no han rebut l’argumentari. És així de trist i, a sobre, amb un nivell cultural que jo em quedo extraordinàriament sobtat. Però molt. Em quedo esfereït. 

Aleshores, què passa? Que les cròniques polítiques utilitzen el mateix llenguatge que fan servir els polítics i que no entén ningú. I nosaltres no escrivim per als polítics, escrivim per a tothom. 

Amb això tampoc vull dir que agafem el llenguatge del periodisme esportiu i el traslladem a la crònica política, que això s’està fent, però una mica més de cura amb el llenguatge crec que sí que hauríem de tenir tots plegats. 

Sí que és veritat que a la política es fan bàndols. Es parla fins i tot de hooliganisme en política i en periodisme polític…

Sí, sí, i amb tot. Fins i tot amb la Covid es van fer bàndols. És a dir, si tu explicaves el posicionament d’un metge, ja duies la samarreta d’un partit. 

Però passa el mateix quan consentim aquesta relació pornogràfica entre mitjans i la policia. És una cosa escandalosa. Per exemple, Crims, un gran programa, una gran docusèrie, però podem dir que és un blanquejament de la policia?

De fet, el que dèiem fa un moment, abans potser no s’hagués dit, però ara a les xarxes socials hi ha un corrent d’opinió que va per aquí…

Exacte. I consti que jo me’l miro i el trobo extraordinari, però la nostra feina no és blanquejar ni ser amic de ningú per desgràcia, perquè si no perdria el sentit. I el mateix passa quan jo veig de vegades la relació pornogràfica entre partits i periodistes o entre institucions i periodisme, però per aquesta simbiosi que es crea. I tots pequem en aquest sentit, però ens hem d’adonar que no ho fem bé si ho fem d’aquesta manera. 

En el procés va passar molt. Donàvem per fetes coses que no eren. Vam tenir molta condescendència i així ens va anar. 

O amb els atemptats del 17 d’agost. Després d’haver-me passat 15 dies a Ripoll i a Alcanar, crec que puc dir que alguna cosa van fer mal feta els mossos. La investigació del 17A és un fiasco i ho diu tothom. 

Tan obertament diria que no…

Mira, l’última vegada ho vaig dir al FAQS de TV3 i em van caure unes quantes bronques…

És igual que l’Operació Catalunya. Es van treure coses de gent que potser no estaven tan ben fetes… Del que es tracta és d’explicar-ho tot en la mesura del que es pot i explicar el perquè, i sobretot sent honest. Perquè el periodisme objectiu tampoc no existeix. 

Estava pensant en l’Operació Catalunya i en el que em deies al començament del llibre que portarà aquest títol… M’has dit un any. Aleshores, per Sant Jordi de l’any que ve ja el podem comprar?

Ostres! Espero! Seria xulo per Sant Jordi…