El diccionari anglès Collins ja ha admès entre les seves paraules el vocable “Permacrisis”. Fa referència a un llarg període temporal d’inestabilitat i inseguretat, “com a conseqüència d’esdeveniments catastròfics com poden ser les guerres la inflació, les pandèmies o l’emergència climàtica”. El nostre dia a dia, vaja.

El fet és que la permacrisi la patim les persones, empreses, entitats i organitzacions, i no sempre està causada per esdeveniments externs d’aquesta dimensió que defineix el Collins. Massa sovint les provoquen decisions inexplicables, que acaben derivant en crisis evitables. En tenim un recent exemple en l’escàndol dels cartells d’ERC destapat pel diari Ara, per citar-ne un de recent quan escric aquest post.

Moltes crisis estan provocades per decisions absurdes com aquesta, i s’evitarien si apliquéssim la fórmula matemàtica de:  “Si no ho pots explicar, aleshores és que no ho pots fer”. Així de fàcil. Ningú hauria penjat cap d’aquests cartells, si ho hagués pensat així.

En qualsevol cas, el context actual de permacrisi requereix més professionalitat que mai. I especialment en l’àmbit comunicatiu, perquè una bona comunicació enmig d’una crisi ens ajudarà a afrontar l’escenari sense morir per una reputació irrecuperable. 

Per aconseguir-ho, és molt oportú comptar amb un pla de comunicació de crisi: ajuda a identificar riscos, preveure escenaris, pensar respostes, percebre les febleses i ens situa a tots en un marc més probable del que ens imaginem. 

Un pla de crisi inclou accions com formar portaveus, fer noves aliances, estrènyer les relacions, explicar més i millor qui som, què fem i per a què.  En definitiva, ens permet preparar-nos.