En aquests primers 30 anys de vida, a Síntesi hem fet infinitat de vídeos i de fotografies, de tot tipus d’estils i formats. I, malauradament, ens ha tocat treballar en escenaris impossibles. Perquè m’entengueu, hem hagut de moure taules, hem apartat mobles, hem col·locat plantes, hem desplaçat sofàs, hem dissimulat fons indescriptibles, hem amagat cables, monitors i llums… per aconseguir espais de treball decents en llocs que, aparentment, semblava una missió impossible.

Recordo, per exemple, haver col·laborat en un projecte per fer fotografies corporatives de l’equip directiu d’una empresa. Tot i haver remarcat, com fem sempre, els requeriments mínims que necessitem per a aquest tipus de feina, al final les fotos es van acabar fent en una sala insulsa, contra una paret pintada amb gotelé i amb un sostre tan baix que va ser una feina molt feixuga i un exercici d’imaginació col·locar una il·luminació mínimament adequada.

En una altra, hem rodat diversos vídeos en una sala ocupada en el 70% per una taula de juntes enorme que no es pot moure i que, per gravar, fa més nosa que servei. Per fer juntes, no, és clar, és molt adequada. A més, la paret principal està presidida pel logo de l’empresa a mida gegant.

El cas d’aquesta última empresa és, a més, una mica paradigmàtic. Perquè es van instal·lar en una nova seu i en cap moment van pensar que necessitarien –necessiten– un espai per poder fer fotografies i vídeos de manera adequada. Sí que van pensar a tenir una sala de juntes ben imponent, però això a nosaltres no ens serveix.

I aquí és on volia anar a parar. Tant si és una seu nova com si és vella, cal pensar en espais adequats per comunicar, en el sentit més ampli del verb. Avui en dia, això és una necessitat imperiosa, perquè les empreses i organitzacions tenen els seus propis canals de comunicació i cada vegada més s’animen a elaborar materials per estar en contacte permanent amb els seus públics, tant interns com externs.

O sigui que tots aquests materials comunicatius han de tenir un escenari adequat. Si no hi és, el producte se’n ressent. Els professionals de l’audiovisual podem millorar l’escenari? Sí. Podem fer miracles? No. Ara us podria avorrir amb les característiques que ha de tenir aquest escenari, però es resumeix amb una sola paraula: que sigui versàtil. Que no tingui coses que fan nosa, que les parets siguin llises, que la il·luminació sigui adequada, que no faci ressò… Després, nosaltres ja l’omplirem i l’adaptarem segons les necessitats de cada producte.

Pot semblar que tot això que dic és un capritx, però no ho és. Quan tinc la sort d’acompanyar en Jordi Martínez o l’Aurora Masip a fer formació de portaveus –en són uns cracks!–, sempre expliquen als assistents, entre moltes altres coses, la necessitat de tenir cura del fons on facin la presentació, la roda de premsa o el que sigui que hagin de fer. Que tinguin cura de l’escenari, vaja. Exemple molt bàsic: si has de comunicar sobre una situació de dol o de crisi, no ho facis davant d’un cartell d’un pallasso o una imatge semblant. Els assistents sempre se sorprenen perquè no hi havien caigut en aquests detalls. 

L’actitud i el desenvolupament davant de la càmera és cabdal per aconseguir un bon efecte. El to, el ritme, la dicció o les paraules són primordials per aconseguir un missatge entenedor i impactant. Però, per molt bo que sigui el portaveu en aquests aspectes, tot plegat se’n pot anar en orris, i molt fàcilment, per haver triat l’escenari inadequat.