Encara recordo quan en una reunió ens fèiem miradetes sornegueres i patadetes sota la taula quan els publicistes, creatius o companys de màrqueting usaven alguna d’aquelles paraules que interpretàvem que eren per fer-se els importants i defensar campanyes creatives amb prou autoritat i dosi de modernor: que si hem de fer un bon “briefing”; que si ens cal un “rebranding”; que si hem de saber quins són els  nostres “insights” o si no podem viure sense un bon “storytelling” que es traslladi a tots els “copys”; que si hem de tenir molt clar quins són els nostres “targets” per poder adaptar el “claim” de campanya i obtenir un bon “engagement”… Les apuntàvem en llibretes i fèiem apostes de si superaríem les 10 en 2 minuts o ens en regalarien alguna de nova per la col·lecció.

Era obvi que abans o després els anglicismes acabarien envaint també tot el nostre univers de llenguatge comunicatiu i periodístic. Així que ara és estrany que en el nostre marc mental ja no apareguin les paraules que abans he citat i moltes altres. No sé si ha sigut només per influència de les xarxes socials, pels noms de les eines per fer reunions en línia, tipus “teams”, “zoom” o “facetime” diversos, però el cert és que ja omplim el nostre dia a dia amb “brainstormings”, reunions de “kick off”, necessitats de fer “retrotimings”, de fixar els principals “deadlines”, documents de “Q&A”, “clippings”, “media kits” o altres conceptes, com els “posts”, els “prompts”, els “podcasts” o els “hashtags”.

Recordo que la Real Academia de la Lengua va fer una campanya de publicitat divertida i enginyosa per conscienciar sobre aquest ús dels anglicismes , sota el títol “Lengua madre solo hay una” i també hi ha iniciatives com el blog de Visión Lingüística, on es van recollint anglicismes innecessaris i el seu equivalent en castellà. O campanyes que també ha fet la Generalitat, des de Termcat i altres, per trobar equivalents al català d’anglicismes empresarials, per exemple.

Per tant, no cal que faci en aquest article un recull d’anglicismes i equivalències al català i castellà perquè en trobareu arreu. I també tinc clar que no tot es pot traduir; que hi ha paraules que han vingut per quedar-se, i que això pot estar fins i tot bé i enriquir-nos. Però, tantes? Totes aquestes? Potser caldria aturar-nos un moment i preguntar-nos si aquell anglicisme realment ens fa falta… o si només ens fa sentir importants, prou moderns i amb prou coneixement de les últimes tendències. 

I per què no està bé usar tants anglicismes? Segur que els lingüistes ens parlarien de l’empobriment del vocabulari, de la pèrdua de les llengües pròpies, de la necessitat de frenar la invasió de les més fortes, etcètera. Combrego amb tots els arguments. Hi afegeixo que el principal objectiu de qualsevol comunicació és que ens entenguin. I sovint, quan comencem amb aquestes parauletes modernes, n’hi ha que al nostre voltant es fan mirades sornegueres i patadetes silencioses sota la taula.