La proliferació en els últims anys dels smart phones, cada cop amb més prestacions, ha portat de manera inevitable a la proliferació de tot tipus de materials audiovisuals, la gran majoria d’ells fets de manera domèstica i que tenen com a destí les xarxes socials. 

Des de Síntesi apostem perquè els vídeos i qualsevol altre material relacionat amb la comunicació d’empreses i organitzacions siguin vetllats per professionals, que són els millors garants de que aquell projecte arribi a bon port i amb la qualitat que li correspon. Però, és clar, amb un mòbil a la butxaca, és difícil resistir-se a la temptació de fer-se un vídeo un mateix. Perquè com diem sovint, la comunicació és com el futbol, que tothom es pensa que en sap i sovint no s’adona dels errors que està cometent i que impactaran en el resultat final. Per si pot fer servei per mirar d’evitar els errors més comuns, uns quants criteris molts bàsics que tots els professionals tenen en compte, però que segur que molts profans no hi han pensat mai:

– Espai. Si del que es tracta és de gravar una intervenció parlada, cal buscar un entorn el més silenciós possible, sense soroll ambiental que dificulti entendre el que la persona està dient. Els exteriors solen ser més agraïts estèticament, d’acord, però menys controlables pel que fa a sorolls. Per això, si no es disposa d’equipament professional i es grava amb un telèfon, la millor opció sempre és triar un espai interior. En l’edició del vídeo es pot millorar la pista d’àudio, però no es poden fer miracles.

– Enquadrament. Sembla una obvietat, però la persona que parla ha d’estar centrada respecte l’eix horitzontal, a no ser que es busqui un efecte o estil determinat. En general, el centre és la millor opció i amb el cap de la persona situada per sobre de la meitat de la pantalla, força a prop del límit del quadre. No acostuma a servir de gaire res si deixem massa espai (aire) per sobre del cap de la persona; són píxels perduts. Un altre criteri a tenir en compte és que la càmera s’ha de situar a l’altura dels ulls de la persona, ni més avall ni més amunt, sobretot si parla a càmera, i ha d’evitar moure’s per garantir un pla més o menys estable.

– Resolució. Abans de començar a gravar, reviseu les opcions de resolució del mòbil i, per defecte, seleccioneu la més alta. El vídeo ocuparà més espai, però us garantirà una qualitat superior. Aquí podem discutir si, en el cas de que ja tingueu clar que el vídeo només anirà a les xarxes, és necessari gravar amb la resolució més alta possible o seleccionar-ne una d’inferior per evitar arxius molt pesats. Bé, com diuen alguns tutorials d’Adobe –que de vídeo en saben molt més que jo– “la resolució és com el cabell: si el tens llarg, sempre te’l pots tallar, però si el tens curt no el pots allargar per art de màgia”. Al capdavall, es tracta de no hipotecar usos futurs del vídeo. Potser ara tens claríssim que només anirà a les xarxes, però… i demà?

Aquests criteris serveixen també per a qualsevol tipus de vídeo, encara que no sigui una intervenció parlada. Si heu de gravar, jo què sé, una taula rodona, doncs procureu vàries coses: que la càmera estigui a l’altura i amb l’enquadrament adequats, que les frases que es puguin sentir dels ponents siguin completes –no serveix de res tallar algú que parla a mitja frase– i que els plans siguin el més estables possibles. No passa res, al contrari, per gravar plans fixos durant uns segons. Els professionals els agraïm perquè ens faciliten l’edició, més que no pas els plans que es van movent a dreta i esquerra –o en qualsevol direcció– sense ordre ni concert.

En definitiva, sempre és millor confiar en un professional. Jo no canvio les aixetes de casa quan s’espatllen, perquè no en sé, i veure un videotutorial a YouTube no me’n converteix en un expert. La temptació de fer-s’ho un mateix, especialment en Comunicació, acostuma a dur resultats deficients que tenen molt mala solució. I el problema és que, no saps ben bé com, aquella barrabassada feta amb tota la bona voluntat, però sense cap criteri, ens acaba caient als professionals acompanyada de la pregunta de rigor: Això ho pots arreglar, oi?