Mai no se’n sap prou del que n’anomenem tècnicament “comunicació no verbal”. Segur que heu vist mil i un consells sobre què volem dir quan responem a una pregunta mirant amb els ulls cap a la dreta o cap a l’esquerra; quan movem els braços endavant o endarrere o quan seiem a la punta o al final de la cadira en un acte. Fins i tot és possible que us hagin explicat que la comunicació no verbal comunica mooooolt més que la verbal o que un gest pot arruïnar qualsevol discurs.

En fi, també és més que possible que hagueu oblidat totes les tècniques que hi ha al respecte. Sense que n’haguem de fer un gra massa i perdre la naturalitat, sí que convé incorporar i ser conscient d’algunes claus de la comunicació no verbal que són rellevants i fàcils d’aplicar. Avui, en recordem 5:

• La cara és el que més comunica de nosaltres. Podem fer desenes de ganyotes i expressions inconscients que delatin quelcom que no volem, o podem, en canvi, ser-ne conscients i utilitzar els ulls i la boca per reforçar el missatge que estem donant. Parlant de la cara, el millor llenguatge no verbal és el somriure. L’utilitzem massa poc. A excepció que estem en un context de crisi comunicativa o transmetent algun fet trist, és altament recomanable somriure. 
• Les mans ens ajuden a expressar-nos millor. Ai, les mans! On les posem les mans? Quina nosa ens fan, gairebé sempre, les mans. Ens toquem l’anell si en portem; ens rasquem el cap, la cara… Amb les mans, el correcte és que, si estem dempeus, les posem sempre entre el pit i la cintura, obertes i acompanyant allò que estem explicant. Evitem posar-les a les butxaques, enllaçades darrere l’esquena o agafant-nos els malucs. Les mans, millor lliures i obertes davant nostre. 
• Mantenim una posició de cos que projecti. Si estem en un faristol, comprovem abans què veu el públic de nosaltres, si es veuen els peus o no, fins a quin punt es veuen les mans, etcètera. Si estem en un escenari, millor evitar que el cos es mogui sense sentit. En canvi, estar-nos quiets i ferms al centre de l’escenari ens ajudarà a projectar el missatge. Si ens hi atrevim, també pot ser molt bo caminar per l’escenari de forma tranquil·la per anar mirant tot l’auditori.
• La roba també parla de nosaltres. Cada cop hi ha menys codis estrictes de vestuari i convé fiar-nos del sentit comú de cadascú. Si no us en refieu de vosaltres mateixos, és bo preguntar si hi ha algun codi de vestuari. Així en genèric, és preferible evitar que el públic es fixi més en la nostra roba que en allò que expliquem. I també és sempre aconsellable portar roba i calçat amb què ens sentim segurs, confortables i naturals. 
• I que no ens traeixi el fons. A banda de la nostra comunicació no verbal, també convé fixar-nos en què es veu al nostre voltant: ¿hi ha una planta i apareix una fulla just damunt del nostre cap? ¿estem al costat d’una porta que s’obre i es tanca constantment mentre parlem? ¿la llum és tan tènue que ni ens veuen? Tenir-ho en compte i fixar-nos-hi també ajudarà a que arribi millor el nostre missatge.

I és que, ja sabeu: tot comunica. I –com recomanem en les formacions en comunicació de Síntesi que en Jaume Ginestà explicava en el seu darrer article– convé aprofitar-ho per fer arribar encara millor allò que volem compartir.