L’Ajuntament de Terrassa va sorprendre tothom fa uns dies amb la instrucció que prohibia que s’adoptessin gats negres al voltant de l’1 de novembre, per “evitar possibles maltractaments o usos rituals d’aquests animals coincidint amb el període de Halloween”. 

Com que la notícia és l’excepció (així ens ho ensenyen a primer de periodisme), tots els mitjans se’n van fer un gran ressò, amb connexions en directe entrevistant el regidor en qüestió, els responsables d’entitats animalistes i de les protectores d’animals en adopció.

Ara bé, la realitat és que, a Catalunya, de rituals d’aquest tipus amb animals ningú no en té cap constància. Tal com explica Carlos Baraibar, cap de l’equip de 3catinfo Verifica, “ni hi ha cap denúncia a Mossos, ni en tenen cap constància; ni les protectores tenen més demanda de gats en adopció a la tardor, ni hi ha coneixement per part de ningú de cap ritual d’aquest tipus”.

Per tant, la decisió s’ha fonamentat en una desinformació pura que ha tingut un impacte ben negatiu per a la nostra imatge. I és que resulta que la notícia ha sortit a mitjans de mig món, on ens han presentat com un país on fem ves a saber quins rituals amb els gats.  

Aquest ha estat un dels casos “lights” que s’han explicat com a exemple de desinformació en la III Jornada de Comunicació Municipal, organitzada per la Diputació de Barcelona, el Col·legi de Periodistes de Catalunya i el del Màrqueting i la Comunicació, amb el suport de la Xarxa Audiovisual Local.

Vist el malson que suposa per als directors de comunicació de pobles i ciutats haver de passar el dia contrastant i desmentint missatges, la Diputació de Barcelona ha presentat la primera Guia per ajudar els municipis a combatre la desinformació. 

És una guia pràctica treballada per un equip format per directors de comunicació de pobles de diferent tamany i dinàmica de l’àrea de Barcelona. 

La guia posa en alerta que “la desinformació pot formar part d’una estratègia organitzada amb propòsits planificats i que circula a gran velocitat gràcies a les xarxes, els whatsapp i les potencialitats de la IA”. Contra aquesta agilitat, les administracions segueixen responent amb debilitats com “la desconfiança amb la tasca dels departaments de comunicació i els mitjans locals i la falta de celeritat i claredat en les respostes”, entre altres.

Quins són els antídots? No hi ha una solució màgica i fàcil. Ara bé, sí que hi ha una manera de fer que ajuda a generar credibilitat i confiança i que pot servir per superar la situació en cas que ens hi trobem de ple. 

La guia defineix quatre fases per lluitar contra la desinformació, i cadascuna recull idees per fer-hi front. Val la pena repassar-les totes en el document, però en poso algun exemple:

• En la fase de prevenció. Per anticipar-nos a la desinformació, pot ser útil tenir un codi ètic de la comunicació institucional i fins i tot crear un segell de qualitat per als mitjans professionals que fan bé la feina, entre altres mesures.
• En la detecció, planteja crear un sistema local d’alertes col·laboratives,   fomentar la verificació participativa, fer escolta activa i atenta a les xarxes i a grups locals i mantenir reunions periòdiques i freqüents de l’equip de comunicació amb l’alcalde o alcaldessa.
• Per donar resposta a la desinformació, planteja establir un protocol de crisi comunicativa que inclogui identificació i formació de portaveus, preparació de materials i definició de canals per a desmentiments àgils. També destaca la necessitat de tenir una col·laboració activa i estable amb els mitjans locals, públics i privats.
• I després caldrà fer-ne un seguiment, avaluant l’impacte que ha tingut i si ha quedat o no neutralitzada.

En aquest escenari, és evident que els responsables de comunicació hi tenim molt a dir i a fer. Així que és més important que mai confiar en el nostre criteri i en els nostres coneixements i aplicar-los. I que ens deixin fer i ens escoltin.

Jo intueixo que, si haguessin fet cas a l’equip de comunicació de l’Ajuntament de Terrassa, no s’hauria fet cap prohibició per adoptar gats negres a la ciutat i ningú hauria parlat de rituals satànics amb animals a Catalunya. Tu també ho penses, no?