Una de les premisses bàsiques de la comunicació, segurament la més bàsica, és que ha de servir per entendre’ns. Per això es diu “comunicació”. Perquè serveix per posar en comú informacions, reflexions, pensaments, consideracions i, fins i tot, ordres. Si volem que ens escoltin, ens hem de fer entendre. Sembla fàcil i lògic, oi? Doncs no ho és tant —com explicava en Jordi Martínez en aquest article— i aquesta premissa bàsica per a segons qui ha deixat d’existir.

Com a periodista, quan escric, vull que la gent m’entengui. Després escriuré més bé o més malament —això va a gustos—, però per a mi, si no se m’entén, és que escric malament. Tan simple com això. Per això tendeixo a no sobrecarregar els textos amb adjectius inútils o miro de no fer servir un llenguatge excessivament tècnic que acabi entorpint la lectura per al comú dels mortals.

I amb això vull dir que el requisit d’una comunicació clara afecta tots els àmbits de la nostra vida. El llenguatge enrevessat pot ser propi d’algunes administracions, que així se situen per “sobre” dels administrats, i les comunicacions ambigües poden ser un recurs trampós per a determinades companyies de serveis, que així fomenten la confusió entre els seus clients. Però d’exemples de comunicació feixuga, estranya, inintel·ligible i fins i tot absurda en trobem a tot arreu. I moltes vegades sense cap mena de mala fe.

A l’entrada d’un polígon de Girona, una empresa del ram de la neteja industrial anuncia pomposament a la seva façana de vidre i amb lletres ben grosses que ells practiquen la “higiene amb valors”. Jo, això, no sé què vol dir. De la mateixa manera que una clínica dental de Terrassa s’anuncia a tot arreu amb aquest eslògan: “Per damunt de tot, les persones”. Això sí que sé què vol dir, però se m’escapa un somriure cada vegada que el veig, de tan lloc comú com em sembla.

I si ens fixem en l’àmbit digital, les barrabassades estan a l’ordre del dia. I moltes vegades en serveis en què el consumidor o usuari hauria d’estar al centre de totes les decisions. És el cas d’aquests botons d’una pàgina web:

No és que no s’entengui, és que te l’has de llegir dues o tres vegades abans de decidir quin és el botó que has de prémer si vols cancel·lar el pagament. I “cancel·lar el pagament” és una decisió important per a l’usuari… Tan difícil és posar-hi “sí” i “no”?

I perquè no em digueu que faig corporativisme, aquí us deixo un titular recent d’un diari:

Em va costar força estona entendre’l. Com que sé com funcionen els diaris, em puc imaginar que el problema és que el titular normal no hi cabia, però, vaja, segur que hi ha solucions millors abans que publicar aquest.

Són exemples que he trobat (o m’han trobat) en ben pocs dies. Evidentment, no són casos greus, en el sentit que no causen un perjudici en el receptor, però sí que posen de manifest que la implantació d’una comunicació clara en tots els àmbits ha de ser, com deia en Jordi en el seu article, el repte principal d’aquest 2024. Per als emissors —empreses, administracions…— hauria de ser una obligació, però per als receptors —la ciutadania— ha de ser, segur, un dret. Així de clar.